Nova adaptació de la novel·la d'Emily Bronte. Va el seu debut cinematogràfic de Ralph Fiennes en un film que va passar sense ni pena ni glòria. I no és d'estranyar, perquè el film fa bastantes aigües. El pas del temps no és gaire clar: el Heathcliff jove i Heathcliff madur el resolen amb canvi de pentinat. Pitjor ho fan amb Juliette Binoche que fa de Cathy jove, Cathy madura i de la filla d'aquesta.

"Why did you betray your own heart, Cathy? You loved me. Then, what right had you to leave me? That poor fancy you fell for Linton?

l'adequat per fer de Heathcliff: és més vulgar i forçut i més sinistre i fosc que jo, potser perquè ha patit més". Es nota que és la seva primera pel·lícula i que provenia del teatre: es veu molt clar al moment del monòleg (quan la Cathy ha mort) on tendeix a l'exageració típica del teatre.

Aquesta pel·lícula, per ser la primera, ens descobreix un dels seus punts forts, que aquí l'explota al màxim: la mirada. En un personatge de poques paraules, posa èmfasi en els ulls: en un segon pot passar de l'amor a l'odi, perquè Heathcliff és un home d'extrems. La mirada també ens ensenya enveja, crueltat, violència, obsessió... Pots veure la pena dins la pell del Heathcliff a tothora i això fa que no siguis objectiu a l'hora de jutjar: encara que sigui cruel (i ho és molt), et fa llàstima. I és que ens ensenya que moltes vegades el mal no és quelcom genètic, sinó que el crea la societat. Heathcliff creix (quan mor el pare que el va adoptar) en un entorn que el maltracta. Segur que haguéssim vist un Heathcliff molt diferent si Cathy no hagués deixat portar per les riqueses i el luxe dels Linton.

Quant a la caracterització... és un tema a part: val que l'havien de maquillar perquè semblés un gitano (amb aquesta pell tan blanqueta ha de ser costós), però de fer-lo moreno a posar-li aquell batum a la cara... trobo que l'equip de maquillatge va fer una molt mala feina.