La llista de Schindler (també coneguda gràcies al professor Josep M. Figueres com la Llista d'Esnàider) va ser la pel·lícula que va catapultar a la fama Ralph Fiennes. Tot i que va ser el seu segon treball cinematogràfic (recordem que el primer va ser Cims borrascosos - Wuthering Heights -), va ser la seva interpretació magistral de l'oficial de les SS Amon Goeth, la que va fer descobrir al gran públic aquest gran actor britànic.

Steven Spielberg va donar l'oportunitat que Liam Neeson i Ralph Fiennes, aleshores dos desconeguts, es lluïssin, malgrat que estrelles consolidades com Mel Gibson, Kevin Costner o Harrison Ford es van oferir per als papers, abaixant fins i tot els seus 'honoraris' (s'oferien a treballar gairebé de franc).

 

 

"No he agafat aquesta oportunitat com un risc. Només vaig pensar que era un rol fantàstic i un guió fascinant. Quan vaig saber que el faria, ja no el vaig tornar a jutjar. El volia comprendre. És molt important intentar sentir com un personatge veu el món, com pensa, com veu la gent..."

I el va bordar a la perfecció. A través dels seus ulls tan expressius, podem sentir la passió d'aquest nazi. Una passió, però, ben diferent a la que ens acostumarà més tard en films com The English Patient o The end of the affair. Una passió que és l'odi: odi vers els jueus i tota persona que no sigui de raça ària. Tota la negativitat del personatge (despreci, supremacia, crueltat...) surt a la llum mitjançant l'expressivitat del seu rostre i sobretot dels seus ulls, que encara que els veiem en blanc i negre, continuen sent d'una bellesa espectacular.

Però la interpretació no es limita a això,

Ralph Fiennes ens mostra també les contradiccions del personatge: odia els jueus, però alhora se sent atret per una jove jueva, Helen.

Turmentat per aquesta situació (l'escena on parla amb Helen -bé és un monòleg d'Amon, perquè ella no obre ni boca- al celler és immillorable), viu aliè al sofriment dels internats al camp de concentració. No li afecta, perquè no els considera persones. Ni tan sols Helen. "Estrictament no és una persona", expressa Goeth.

El personatge que interpreta és un ésser roí repugnant d'aterradora presència, capaç de congelar l'acció amb només un primer pla i provocar la nostra indignació i el nostre rebuig. Però aquest conflicte interior que mostra el fa sensual, atractiu, cosa que em fa molta ràbia perquè és un nazi de merda. Embeth Davidtz, l'actriu que fa de Helen, diu: "Ralph no ha creat un monstre. Només va trobar el nen que hi ha dins l'uniforme nazi. Té un component de sexi!". I Ralph Fiennes ho ratifica: "No vull excusar Goeth, però ell és humà; un nen que volia ser algú, però que va agafar un

camí equivocat. Per a mi és un personatge tràgic".

I és precisament aquesta vessant humana i la complexitat interior del personatge que allunya Amon Goeth de ser el clàssic dolent o la representació típica d'un nazi.

Quan li pregunten pel seu augment de pes, Ralph Fiennes contesta: "Em vaig haver d'engreixar molt, a base d'alcohol, dolços i substàncies engreixants. Va ser una nova experiència i el canvi de pes, també em va significar un canvi d'estil, ja que caminava de manera diferent".

Tot i que la història se centra en Oskar Schindler (Liam Neeson), Goeth és tractat amb la mateixa importància que el protagonista de la història: les execucions que realitza l'oficial nazi són filmades amb molta precisió i el terror de Krakow sembla que sigui obra seva.

Per la seva gran tasca, Liam Neeson i Ralph Fiennes van ser nominats per als Oscar d'aquell any, el primer com a millor actor principal i el segon com a millor secundari. Tot i els 7 Oscar que va guanyar la pel·lícula, els actors es van haver de conformar amb l'agraïment que Steven Spielberg els va llançar des de la tarima ("Thanks Liam, thanks Ralph"), perquè se'n van anar amb les mans buides.

L'Oscar al millor secundari se'l va emportar Tommy Lee Jones per al Fugitiu. És un criteri. L'actor britànic s'ho va prendre molt malament: "quan tothom et diu que guanyaràs i que ha apostat per tu, t'ho acabes creient i per això et dus una decepció quan no te'l donen". Però el seu company i amic Liam, no va trigar a donar-li suport. Enmig de la gala, li va dir: "Tommy Lee Jones ha guanyat justament el premi", continua sent un criteri, "perquè no només l'han premiat per al Fugitivo, sinó per totes les pel·lícules que ha fet". Si això és veritat, que l'Oscar s'hagués anomenat "Oscar al millor actor secundari amb una carrera ja consolidada i la seva actuació d'enguany no ha de ser forçosament millor que la dels altres nominats". Continuo pensant que és una injustícia.

Més tard va pensar: "El Harvey Keitel mai no ha guanyat cap Oscar. Si no li han donat a un dels millors actors que conec... what the fuck!"

Va estar nominat anteriorment per als Globus d'or. Rien de rien. I als BAFTA. Aquesta vegada se'l va endur.

 

 

 

 

BONUS