La seva aparició com a protagonista de Quiz Show va ser part de l'estratègia per allunyar-se d'un rol, el d'Amon Goeth, al qual hagués estat molt fàcil d'encasellar-lo.
I el canvi és radical: el personatge que li va oferir el director, Robert Redford, va ser el de Charles Van Doren, un jove acadèmic educat i respectat que sacrifica la seva reputació per la fama i la televisió. Van Doren és un noi de casa rica i s'ha criat en un ambient de cert nivell intel·lectual. Per posar un exemple, un dels passatemps amb el qual s'entretenen pare i fill és el de recitar de memòria versos de Shakespeare i endevinar de quina obra són.
Tant a casa com a la feina (dóna classes a la mateixa universitat que el seu pare), Charles és el fill de Van Doren. De vegades sembla com si és volgués 'independitzar' del seu pare. Sembla com si, amb el concurs televisiu, trobés la fama que demostrés que és algú, independentment del seu pare, ja que és quan es fa famós, que el deixen d'anomenar "el fill de Van Doren". Tot això, però, sense rancúnia vers al pare. Ans al contrari, al final, el que li preocupa no és que quedi malmesa la seva reputació, sinó perdre el respecte del seu pare.
Tot i ser un trampós, Van Doren mai no ens dóna una imatge negativa: el personatge es guanya la nostra simpatia i al final fa més llàstima que ràbia, perquè Van Doren és un bon noi.
El canvi radical de personatge no només es veu en la personalitat del rol, el qual ens ofereix una gran gamma de somriures durant el metratge (fet no massa habitual als films de Fiennes), sinó que també es nota físicament. A part del color daurat que tenyeix els seus cabells, es va haver de desfer del greix que va guanyar per Schindler's list: "vaig fer un entrenament molt dur 6 dies a la setmana i seguir una dieta molt estricta". Això el va fer perdre pes ràpidament: "no és bo perdre pes molt de pressa, perquè perds teixit muscular. Se'm van quedar les cames dèbils! I això que encara havia de perdre 2 quilos i mig més! Però això no es veu al film, tot i que jo sé que hi són!"
Hi ha dos moments de la seva interpretació que destaquen sobre la més que bona performance al film: la primera és al principi de tot quan, enmig de la tensió del concurs, ficat dins aquella cabina, decideix si respon o no. El seu domini facial és magnífic: amb la cara ho diu tot. El segon moment, on el màxim protagonista també és, precisament, el llenguatge no-verbal és quan es penedeix del que està fent: està a casa dels pares, a la nit, amb un cartró de llet a la mà... i els seus ulls parlen per ells mateixos: les seves dues joies expressen molt més que 100 pàgines de qualsevol guió.
Charles Van Doren té una ressonància especial per a ell: "Van Doren té cervell i talent. S'autoenganya. El gran engany que fa és a ell mateix, no als nord-americans". "La història de Van Doren és molt saludable: és com autoenganyar-te dient que tot això està bé per aconseguir diners. M'intento allunyar d'això cada dia!"
Charles Van Doren és un personatge real. Fiennes volia parlar amb ell perquè tenia curiositat per saber com era, però la companyia li ho va prohibir, ja que si a Van Doren no li agradava el guió, els podria denunciar. No obstant això, no es va donar per vençut. Va anar a on vivia i el va veure: "té cara de bona persona". Estava llegint un llibre. L'actor britànic es volia acostar i dir-li: "Ei! Jo t'interpretaré!", però no ho va fer: "m'haguessin matat. Només li vaig preguntar una direcció, ja que em sabia greu molestar-lo al moment de la seva lectura".
