"Encara hi ha públic interessat en la naturalesa humana, les seves emocions i fragilitats, i en l'amor com a malaltia psicosomàtica, un tema universal i contemporani"

Sí, som una minoria, però hi som. I Onegin és precisament el que ha dit Ralph Fiennes. I qui millor per expressar emocions i estats d'ànim que aquest gran actor anglès? Es podria treure la veu en off del principi, tots els diàlegs... i al final, t'hauries assabentat de la personalitat turmentada d'Onegin i del seu canvi al llarg de la pel·lícula. I és que el magnífic Ralph Fiennes amb la cara i la mirada ja ho diu tot. I si a més a més li afegim aquest posat tan elegant i aristocràtic i aquest parlar tant distingit que acompanya les paraules dels seus ulls, el fan perfecte per al paper. I és que la seva germana Martha (la directora) té un bon ull: "Només llegir Onegin de Puixkin, vaig trucar al Ralph i li vaig dir que era perfecte per al paper"

Intentant de fer els ulls grossos davant l'horrible (i em quedo curta) disseny del menú del dvd: des del carruatge que té una massa encefàlica blava que es mou fins a les siluetes negres enclastrades al fons del del molí on es fa el duel, com si fossin clics de playmobil i que s'assemblen més a la silueta de la presentació d'Expedient x, que no pas als protagonistes de l'escena; ens adintrem dins la personalitat d'Evgeny Onegin.

"El que m'agrada més d'ell és la seva ambivalència, a part del cinisme, l'esperit trist i la màscara d'home segur d'ell mateix. Però no estem parlant d'un malparit, sinó que és el típic home que tot se li'n fum un pebrot. Pot semblar un tipus narcisista, egoista, però el que passa és que està perdut". Però l'actitud d'Onegin canvia en l'escena del duel, quan, en contra de la seva voluntat, mata el seu amic. I no era cap dels seus acompanyants de Sant Petersburg (que el critiquen quan dona l'esquena), l'honestedat i l'amistat la troba en l'àmbit rural.

Onegin, desesperat per haver disparat al seu amic, va corrents cap a ell, l'abraça, li besa el front i plora desconsoladament. La primera emoció sincera que mostra. La seva màscara de passivitat es trenca i deixa aflorar els seus sentiments. Allà és quan s'enamora.

Amb l'amor, però, no vénen les alegries, sinó que són la font de més patiment: Onegin reacciona massa tard i quan desitja Tatiana, aquesta ja s'ha casat amb el cosí d'Evgene. "El que em va atrapar de la història és que el personatge pren consciència. És aleshores quan hi ha la tragèdia en l'oportunitat perduda"

És en l'ambient rural on comencen a aflorar els sentiments d'aquesta ànima perduda. Al principi "Onegin diu coses com 'Merda, el meu amic!' o 'tu ets un provincià' i 'estic avorrit', però el coratge emocional de Tatiana en enviar-li la carta, colpeja Onegin". Tot i això Onegin rebutja Tatiana, però no es desfà de la carta.

 

L'acompanyarà al llarg de la pel·lícula i nosaltres mantindrem la incògnita del contingut d'aquesta fins a les acaballes del film.

És impressionant com treballa la mirada en aquesta pel·lícula. A la primera part, hi veus un abisme: un personatge apàtic, cansat de tot, que es deixa portar on el destí el condueix. A la segona, un home encegat per la passió i el patiment que provoca la no-correspondència de Tatiana. Onegin, però, és una pel·lícula molt freda, ja que la química entre Ralph Fiennes i Liv Tyler és nul·la. Gairebé tan freda com els exteriors on estan gravades la majoria de les escenes.

"Onegin és l'home superflu, l'antiheroi prototip d'una part de la literatura russa", literatura de la qual parla amb passió, "És sofisticat, cosmopolita i influenciat per la cultura occidental, en contraposició a Tatiana (Liv Tyler) que és una dona rural, ingènua i honesta, que representa l'ànima russa".

És molt difícil d'etiquetar el personatge principal de la història, ja que són molts rols en un: "Puixkin es diu a ell mateix: qui és Onegin? Un angel, un dimoni o un frau? Això el fa més difícil de representar". I és veritat, la teva concepció del protagonista va variant: unes vegades sents llàstima per ell, d'altres cert rebuig, d'altres tendresa...

La pel·lícula va tenir una dificultat afegida: la masurka (la dansa polonesa que ballen al film). "Ballar el vals és més o menys fàcil, però la masurka és tota una complicació que s'engrandeix quan has d'aparentar total domini i seguretat en el tema. Hi ha gent que neix amb ritme al cos. Jo, no. El tinc al cap i he de concentrar-me molt perquè baixi als peus. I, de vegades, la distància és llarguíiissima".

La fotografia de la pel·lícula és preciosa. Per posar un exemple, l'escena del duel, en el moll, al costat del molí i amb la boira és d'una bellesa gairebé igualable a la del protagonista; o quan ell està escrivint la carta a Tatiana, que surt ficant-se en un llac, envoltat per la boira, unes imatges plenes de solitud, tristesa i sensualitat.

Per la pel·lícula van col·laborar tres membres de la saga Fiennes: Ralph (productor i actor), Martha (directora) i Magnus (la banda sonora). Amb l'estrena de la pel·lícula, es va acabar un projecte que havia començat feia vuit anys. No va tenir massa èxit comercial, però a mi em va agradar molt. Tot va començar quan Ralph Fiennes va començar a llegir el llibre: "Vaig quedar fascinat per la simetria de la història i per la seva simplicitat. Només em quedaven 3 pàgines per acabar-la i recordo que pensava: què passarà? Com ho resoldrà? Ella l'està rebutjant i només queden 3 pàgines! Aleshores Puixkin diu: 'Molt bé, lector, adéu-siau!' I love that! I love that! I love that!"

"Com a actor, treure una part de mi que no uso del tot a la vida és una cosa fascinant. Per això m'ha encantat ser el protagonista d'Onegin"

A mi també m'ha encantat.

"SUMMONED TO THE SICK BED.

OH, GOD,

THE DYING PLATITUDES OF THE HALF-DEAD

ARRANGING THE PILLOWS...

THE STENCH.

ALL THE TIME THINKING...

WHEN WILL THE DEVIL TAKE HIM?

AND WHEN WILL THE DEVIL COME FOR ME?

I CAN'T AFFORD IT ANYMORE...

WHEN WILL THE DEVIL TAKE ME?"

 

 

BONUS