Oscar i Lucinda és una pel·lícula bastant rara, on el Ralph Fiennes fa un paper bastant diferent al que ens té acostumats. Jo només he vist la versió doblada i, el fet que el doblador sigui Lorenzo Beteta (el que dobla el Mulder) em produeix un efecte de dissociació: sento una veu que no es correspon amb la cara associada a la veu.

Oscar és una persona fràgil amb cabell pèl-roig despentinat. Si a això, hi ajuntem una pell molt, molt blanca, tenim la impressió que estem davant d'un ninot de porcellana que es pot trencar en qualsevol moment. Aquesta fragilitat fa, com bé diu la Txen, que et passis tota la pel·lícula patint. Per aconseguir aquesta imatge de delicadesa, Ralph Fiennes es va haver d'aprimar (ja és de complexió prima): "Em vaig aprimar tant, que l'estudi es va preocupar i em van demanar que m'engreixés".

El personatge d'Oscar és molt peculiar: és una ànima perduda: "És bo, però està perdut". Això fa que desperti tendresa i, particularment, a mi em desperta instint maternal, ja que la seva innocència i el seu comportament fa que no el vegis com un home, sinó més com un infant. "D'Oscar em va impressionar la seva vulnerabilitat, el seu turment, la seva imaginació poètica i el seu sentiment extàtic".

Dins Oscar hi ha una lluita entre la seva devoció religiosa i el pecat de les apostes i el joc. Sent passió per totes dues activitats. Això li fa tenir un conflicte interior: "Oscar és qui és: no és un heroi convencional. És femení en molts aspectes i molt indecís. Se sent culpable, però és honest sobre la pròpia por". Ralph Fiennes té raó: Oscar és cristal·lí, el que veus.

"Per entendre Oscar, no m'he enganxat al joc. He gaudit fent-ho, però no em convertiré en un jugador compulsiu!". Dels jocs d'atzar, però, l'actor anglès prefereix les curses de cavalls: "Són més interessants que els casinos, perquè en les curses hi ha quelcom primitiu. En definitiva, és més sexi". I afegeix: "Els cavalls són sexis: els peus que tenen, els muscles..."

L'actuació de Ralph Fiennes ens transmet a la perfecció la fragilitat i el conflicte interior del protagonista i els seus ulls ens mostren una bondat, una innocència i una passió extrema.

"Vaig llegir el guió i em va agradar la naturalesa tràgica de la història". I sí, tràgica ho és. Jo que em pensava que acabava bé... i, no. Han de matar al pobre Oscar. El final (queda lleig explicar-lo, però què hi farem!) és totalment angoixant. No sé quan dura l'escena, però a la meva ment la recordo molt llarga. Oscar (que té fòbia a l'aigua) mor quan l'església de vidre que flotava sobre el riu on ell estava en aquell moment s'enfonsa. La cara de patiment d'Oscar per la mort imminent i pel seu contacte amb l'aigua, crea molt de malestar i molta pena. En definitiva, que pateixes. "L'experiència més impressionant és quan estava assegut dins l'església de vidre al riu. No era un efecte, era una cosa real vertaderament extraordinària". Per cert, l'església de vidre és d'una bellesa i una fragilitat igual com la del protagonista.

Gràcies, Rar, per gravar-me-la!